LA SOLITUD DE LES TOTXANES (Albert Calls)
El promotor immobiliari es mor.
Incineren les seves restes
que dipositen en una urna d’or i brillants.
A dins, també hi aboquen pòrtland,
trossos de bitllets,
dues ratlles de coca, una targeta
amb el telèfon d’una puta d’alt standing
i la fotocòpia d’una hipoteca estàndard.
Al final, per compactar-ho, un pobre s’hi pixa.
De l’antic potentat, ara és tot el que en resta.
TOTS ELS OCELLS DEL MÓN (Raquel Casas)
No t’amoïnis,
no fugis, no cridis,
no ploris si descobreixes
que amb el pas del temps
no has escrit res més que silencis.
A fora t’esperen
tots els ocells del món.
TEMPS D’ARA (Carles Cervelló)
Una cosa només us demano,
a vosaltres, que remeneu cireres
tan altes i trascendentals,
una cosa, només, petita i modesta,
ja veureu:
si els fets, com sembla evident,
acaben per malmetre esperances
i ens envien, directe i sense embuts,
a l’atzucac d’una vida de misèries,
no feu servir, si us plau, metralletes
per resoldre els vostres enuigs:
que cap nen colgui un somriure
sota el fang i la pols d’una trinxera;
que cap bandera tenyeixi de sang
les mans inermes d’un innocent.
Ja hem vist massa patiments estèrils
provocats, només, pel caprici pueril
de discernir qui surt a les esqueles.
Si de cas, posats a demanar,
trobeu-vos vosaltres sols, un dia,
al pati de casa vostra, en pijama,
i allà, sense testimonis, dirimiu solemnes
qui talla el pastís de la cobdícia.
Nosaltres, mentrestant, seguirem pacients
la melodia incerta dels astres, fruirem
fins a l’extenuació de cada instant
com si fos el darrer (no se sap mai!)
ARDITS (Sandra Domínguez)
Atiats pel feix de llum en l'avenç, atuïts i devastats encar sabent-nos més humans que mai. Continuem reptant l'eclipsi, malgrat els ulls velats i les retines en blanc.
BERLÍN (Elena Ferrer)
Quan vivíem a Berlín,
es feia fosc mentre esmorzàvem
i havíem de mirar el mapa abans de sortir de casa.
Quan vivíem a Berlín,
et posaves quatre guants, jo tres bufandes,
tornàvem de la simfònica flotant per pentagrames
i pedalejàvem la nit ebris de cervesa torrada.
Quan vivíem a Berlín,
el llit era un castell a dalt d’unes escales
i no teníem armaris ni coses guardades.
Quan vivíem a Berlín,
molíem el cafè en un molinet que s’endollava,
menjàvem espaguetis dotze cops a la setmana
i dins el forn s’amagava una immensa flama blava.
Quan vivíem a Berlín,
l’aigua: o cremava o sortia gelada
i la rentadora ballava congues de la cuina a la sala.
I pujàvem a buscar carbó i llenya en una cambra fosca
on assatjaves veus de monstre fins que m’espantaves
i vam anar a una festa on ningú no ens coneixia
i bevíem vi calent a les dotze del migdia
i arribàvem al cinema molt abans del que tocava.
Quan vivíem a Berlín,
cap mur no ens separava.
ARQUETIP (Montserrat Gallart)
A Soúnion no s’acaba el món, però ho sembla.
Harmonia feta marbre, i el mar
als peus, que para una catifa al temple.
La llum inunda les columnes
i el blau del cel és un llençol de seda
que embolcalla l’indret.
El vent respecta l’únic arbre
rostit, posat a prova i ferm.
Quan cau la tarda,
el sol s’amaga rere l’estol d’illes
i, en posta encesa d’un vermell violent,
trasmuda el cel en immens mantell càlid.
No hi ha remors però hi ha presència,
i em trobo assimilada aquí
com una peça més de l’harmonia
intemporal i eterna.
No sé si aquest paisatge sap que hi sóc,
però m’hi sento menys en fals
que davant teu.
ELS PEIXOS DE LA MEMÒRIA (Òscar Palazón)
satisfaig l’apetit voraç
dels peixos de la memòria
oferint-los
el meu cos
en feliç sacrifici
i
els peixos de la memòria
clamen
i reclamen
i proclamen
i exclamen
la meva carn
i
la meva carn té ara
una estranya textura:
les dolces i doloroses mossegades
dels peixos de la memòria
quan els alimento
amb els meus records,
quan escapcen
el tacte de la teva pell
dels meus dits
i estripen
el sabor de la teva saliva
de la meva llengua
i esquincen
el color del teu esguard
dels meus ulls
i
la meva carn és ara
el cuc mut, el dòcil esquer
dels peixos de la memòria,
que de(s)voren
el cos
que els regalo
mos a mos
i
mos a mos
encebo
els peixos de la memòria
i
els peixos de la memòria
s’engreixen
els peixos de la memòria
s’inflen:
peixos globus
peixos lluna
peixos àngel
peixos voladors
lents ocells freds
fermament aferrats
al meu firmament,
com núvols o estels
VOLDRIA RETORNAR-VOS ELS PLAERS (Hilari Santos)
[poema inspirat en el poema Plaers de Bertolt Brecht]
Als matins frescos, voltar entre les cols i la roba estesa.
Els dies de pluja, quan el llit no cansa.
Rostres que riuen joiosos, a dos queixos, que riuen. [Ara sóc jo qui riu]
Jugar a que no sabem. O a volar milotxes, o fulles d'albercoquer, tant fa.
La granota que et mira fito a fito, un matí entre sureres, vora el pontet de l'aigua.
La neu a fora; el foc, amb tu.
La lectura pausada vora els romanins.
Els meus gats, i els que no ho són. Les dones que foren i les que vindran.
Les paraules, i els silencis que les lliguen.
Banyar-se i nadar, i després eixugar-se corrent agafat al teu monyo.
Música, ara Salif Keita. I més musica: dansem!,
perquè la múscia sense dansa és tan irreverent.
Sabates còmodes, o millor sense.
Descobrir-te. Descobrir-nos, amb la dignitat dels bojos.
Escriure. Escriure-ho. No callar-ho.
Viatjar, voltar, rodar, a pas de tortuga: lent és dolç.
Cantar, xiular, xillar!
Ser agradós, ser un il•lús, ¿per què no?
Quan beseu, beseu. Beseu i gaudiu!
Quan mengeu, mengeu. Mengeu i gaudiu!
I no dir més del que cal dir, o no dir-ho tot.
